ES ROBATORUM DES CATALANISME

(Article publicat a El Mundo -El Dia de Baleares es mes de setembre de 2014)



Es robatòrum i expol.li constant des llegat històric i cultural que patim de mà des catalanisme ets altres territoris de sa Corona d’Aragó no s’atura. Un nou exemple n’ès s’article firmat es passat 7 de setembre per sa periodista de “El Pais” Blanca Cía a s’edició digital titulat “Barcelona adquiere una carta portulana catalana del siglo XIV” que mos xerra “de la producción cartográfica catalana del siglo XIV”. Aquesta notícia pareix que mos diu que s’ajuntament de Barcelona ha comprat una carta catalana feta a Catalunya, però no ès així, sinó que se tracta, ni més ni manco, d’una carta de navegació mallorquina realisada pes cartògraf mallorquí Guillem Soler de s’Escola Cartogràfica de Mallorca.

Per il·lustrar-mos amb sa notícia sa periodista no dubta gens ni mica en adoptar sa nomenclatura catalanista, que un pic superada s’idea d’equiparar sa llengua catalana amb sa nació catalana, dona una passa més, sa Corona d’Aragó ès simplement Catalunya: “Cataluña —entonces Corona de Aragón y Cataluña—“. I no només ho fa sa redactora, també l’adopta es presunte “expert” de s’Arxiu de sa Corona d’Aragó, en Ramon Pujades, quan mos diu ni més ni manco que: “El epicentro de los maestros que se dedicaban a ello en Cataluña estaba en Mallorca”. Amb aquesta frase en Pujades s’oblida d’on fa feina, a s’Arxiu de sa Corona d’Aragó i a no s’Arxiu de Catalunya, i elimina d’una tacada s’existència de sa Corona d’Aragó i converteix s’escola cartogràfica mallorquina en catalana. Però sa realitat es molt caparruda, i no ès sa que es nacionalisme català mos vol fer creure.

Per una banda, s’existència de sa Corona d’Aragó ja se documenta a finals des segle XIII, concretament a partir des regnat d’en Jaume II d’Aragó (1291-1327). S’acaramullament de territoris heretats com Aragó i Barcelona, construïts com Catalunya, i conquistats com Mallorca i València, du a que apareguein ses denominacions de Casal d’Aragó, Corona regni Aragonum (Corona des regne d’Aragó), Corona Regum Aragoniae (Corona dels Reis d’Aragó), Corona Aragonum (Corona d’Aragó), o simplement Aragó. I així s’ha denominat durant segles, fins que a principi des segle XIX n’Antoni Bofarull se va inventar es nom de Confederació catalano-aragonesa, durant sa Renaixença catalana. Però sa cosa no ha acabat aquí, sinó que ha anat degenerant a Corona catalano-aragonesa, Corona de Catalunya-Aragó, Casal de Barcelona, o només Catalunya, i fins i tot han batiat el Rei d’Aragó com es comte-rei, i que sa Casa d’Aragó ès, ni més ni manco, que sa casa reial catalana.  Tota aquesta invenció ve a que es nom de Catalunya no apareix a sa nòmina de tíltols reials, ja que a diferència d’Aragó, Barcelona,Mallorca o València, Catalunya no ès cap regne ni cap comtat. Catalunya ès una agrupació de comtats amb unes lleis uniformades per ses Corts, ès un territori construit en torn d’es comtat de Barcelona a partir de ses assembles de pau i treva de finals des segle XII. Sa realitat ès que sa posterior denominació de Principat de Catalunya ès es terme jurídic utilisat per indicar es territori davall sa jurisdicció de ses Corts Catalanes, es sobirà del qual ès el Rei d’Aragó, es princeps.

I per altra banda, hem de recordar que en es segles XIV i XV es mestres cartògrafs mallorquins, com n’Angelí Dulcert, en Cresqués Abraham, en Macià Viladesters o en Guillem Soler (protagonista de sa desfortunada notícia), se troben precisament en es Regne de Mallorca i no a Catalunya, perque Mallorca ès es centre d’intercanvi comercial més important de tota la Mediterrània Occidental on s’hi estableixen consolats genovesos, pisans, castellans i francesos, i des d’on surten es navegants mallorquins cap es quatre punts cardinals. Mallorca és un cap de creus situat estratègicament entre Barcelona, Alger i Sardenya, essent es punt de pas obligat de ses dues rutes comercials més importants, sa d’Orient que acaba a s’Atlàntic i sa que comença a Barberia per arribar a Paris i Flandes. Aquesta privilegiada situació geogràfica facilita es fluxe des coneixement marítim i des saber del món occidental que es jueus mallorquins de s’Escola Cartogràfica de Mallorca plasmen a cartes i portolans, convertint es regne balear en es centre de sa cartografia mundial de s’Edat Mitja. Ses creacions de s’escola mallorquina, que neix durant sa dinastia privativa mallorquina, tenen unes característiques pròpies que les distingeixen de ses altres cartes genoveses i pisanes, donant lloc a una producció unitària basada en una determinada representació orogràfica i hidrogràfica de certes àrees geogràfiques, així com per sa toponímia, miniatures i llegendes emprades. I sobre tot, perquè són cartes realisades a Mallorca, “Jac Bertran la fecit in malorques lany m ccc lxxxxij”, per mallorquins, “Gillmus Soleri civis maioricarum” i escrites en sa llengua de Mallorca.

Es fet que sa llengua de Mallorca sigui sa mateixa que sa llengua de Catalunya ha donat lloc a que, amb s’equiparació que fa es catalanisme de llengua amb nació, també mos hagin robat sa carta més important de s’escola mallorquina i de la Mediterrània, es mapamundi dissenyat l’any 1375 p’en Cresqués Abraham, que ès mal conegut com Atlas Català. Pes catalanisme ès indiferent que es bagatge cultural i històric català i baleàric no sigui es mateix, i que durant segles es baleàrics hagem denominat sa llengua amb so nom de sa nostra terra perquè l’hem considerada tan nostra com es catalans. Pes catalanisme ès indiferent que el rei Jaume I d’Aragó i en Ramon Llull la denominassin simplement “romanç”, i que en segles posteriors estiguin documentades aquestes denominacions: “ad modum maioricencem” (1341), “ab nostre lengua mallorquina” (1593), “traduïda en mallorqui” (1651), “Baleari lingua” (1725), “en mallorquí” (1852).

A tot això hem d’afegir, que ademés de s’inacció de ses nostres autoritats polítiques davant s’expol.li i robatorum cultural i històric realisat pes catalanisme i es seus acòlits baleàrics, han deixat que s’ajuntament de Barcelona compri sa carta de nàutica d’en Guillem Soler, per convertir-la en un portolà català per sempre més. Vergonya, cavallers, vergonya!!!

Es corsaris mallorquins an es servici d’en Felip III de Mallorca: s'Esquadra de Bergantins de Mallorca

Es regnat d’en Felip III de Mallorca (IV d’Espanya) comença amb Espanya immersa en sa Guerra des Trenta Anys, on Mallorca a més d’aportar efectius an ets exèrcits del Rei també hi participa amb recursos navals. D’ença de s’entrada francesa a sa Guerra el 1635 es Mare Nostrum se converteix en un altre escenari de lluita on s’Esquadra de Bergantins de Mallorca hi participa com a  cos de corsaris an es servici de sa Monarquia. A partir de 1640 es corsaris i soldats mallorquins també lluiten contra Catalunya que s’ha aixecat contra el Rei Felip i que a més a reconegut en Lluis XIII de França com a sobirà. Es corsarisme mallorquí que fins a aquestes dates ha servit per protegir ses costes illenques i vigilar es barbarescs, a partir de sa guerra amb França passa a ser un cos auxiliar de sa Marina Reial. Aquesta pràctica des corsarisme ès una activitat que se troba legalitzada per “la Ordenanza General de Corso” de dia 24 de diciembre de 1621 on s’indica “que con licencia mia quisieren armar por su cuenta Navios de alto borde para andar en la costa de la mar dellos, en busca de Navios enemigos, assi de Turcos y Moros”.

 

Acabada sa Guerra des Trenta Anys (1648) i es conflicte català (1652) , encara que no amb sa França d’en Lluis XIV, Mallorca rep s’agraïment reial: “he querido significaros la acceptacion y memoria que me queda de todo y daros muchas gracias por la demostracion y firmeza con que habeis continuado vuestras asistencias y socorros”. Amb sa rendició de Catalunya es corsaris mallorquins queden lliures des seu compromís amb el Rei d’ajudar contra sa sublevació catalana, i poden concentrar ets efectius en continuar saquejant i atacant naus franceses. Es principal objectiu des mallorquins ès s’important port de la Mediterrània Occidental, Marsella, i ses naus que hi arriben des d’Itàlia, Barbaria, Orient i Occident. Es balanç de ses accions mallorquines contra Catalunya i França , que han merescut ses anteriors felicitacions del Rei Felip, les exposa novament el Lloctinent Ram de Montoro en aquest document de febrer de 1655 on mos du que: “pasan de trescientas las presas con que los corsos se han hecho en el tiempo que aquí dura la guerra de Cataluña y han sido temidos por mar los mallorquines de franceses y catalanes que ningunos otros vasallos de vuestra magestad”.

 

Continuant amb sa guerra contra França l’any 1656 s’intrepidesa des corsaris mallorquins arriba an es punt d’entrar fins es mateix port francès, tal com ho descriu el Lloctinent Montoro: “entraron hasta la cadena del puerto de Marcella donde hicieron frente algunos dias sin dar lugar en ellos que entrasse ni saliesse en aquel puerto ninguna embarcación y queriendo atreverse dos patrones con sus saetias francesas las apresaron la una cargada de trigo y la otra de aceite”. Pets illencs es cors s’ha convertit en un important recurs econòmic, un negoci complementari des comerç, que reporta ingressos per s’Universitat, pes Reial Patrimoni, pets armadors, pes mariners, així com ses mateixes mercaderies apressades. Sa firma de sa pau amb França el 1659 suposa pes mallorquins sa pràctica desaparició d’atacs a naus franceses, ja que sa captura d’una embarcació d’un país que no ès enemic ja no està protegit per s’ordenança de cors, i se considera un acte de pirateria. Emperò ets atacs a naus franceses segueixen, i també contra ses d’altres països europeus, ja que fan ruta amb països islàmics, enemics de sa fe. Aquest mateix any 1659 se redacta sa “Relación verdadera de lo que han obrado las tres Esquadras de navios de guerra del Reino de Mallorca”. Aquesta crònica abraça ses accions de cors mallorquines des de setembre de 1658 fins a maig de 1659 realitzades contra anglesos, turcs i portuguesos. En ella se relata com “la nacion mallorquina” decideix armar tres esquadres, a ses que se n’hi afegeix una quarta nau fruit d’una captura.

 

 

Ja durant es regnat d’en Carles II de Mallorca i d’Espanya s’inicien quatre noves guerres contra sa França d’en Lluis XIV a partir de 1667, lo que suposa es començament de noves actuacions des corsaris mallorquins an es servici del Rei contra embarcacions i ports francesos. Amb motiu de ses accions mallorquines contra naus franceses en sa segona guerra contra França, i també contra sarraïns i turcs, l’any 1674 s’escriu sa “Relació vertadera de lo que han pres los mallorquins així a los turcs, com a los inimics de la Corona d’Espanya, los francesos des de la publicació de les guerres entre estas dos Corones” que comença així: “Publicarense las guerras en est Regne de Mallorca a los ultims de Noembre del añy 1673 y fonch motiu als naturals per demostrar al valor, animo y esfors”. En ella podem llegir s’exaltació de ses acciones de tretze patrons mallorquins com en Joseph Gibert, en Miquel Coll, en Tomàs Tort o en Pere Fletxes, entre d’altres: “o valerosos mallorquins! si ni Hércules contra dos, com vosaltres contra set”.

 

S’atac francès a Messina el 1674 obri un nou front de guerra a s’Esquadra de Mallorca que ès contractada per assistir an es bloqueig des port sicilià. I així ho fan es mallorquins comandats pes Capità Flexes, interceptant s’ajuda francesa an es sublevats sicilians. A més de destinar efectius per sa campanya de Messina, sa Corona Espanyola també ha de fer front a s’atac otomà del 1677 a sa plaça d’Orà, desitjada pes turcs per expandir-se en el Magrib. Com en altres ocasions s’encomana an es mallorquins es socors d’una plaça nordafricana. El Lloctinent Pardo hi envia cinc naus de s’Esquadra de Mallorca, amb sa feina d’impedir “por todo lo possible los navíos y demás embarcaciones que van y vienen con vastimentos a los que estan sobre el sitio de Oran”.

 

 

 

Després de quatre anys, amb s’important ajuda de s’esquadra mallorquina, sa Monarquia d’Espanya consegueix sufocar sa revolta siciliana, un aixecament que s’emmarca a s’enfrontament global contra França. D’aquesta manera es mes d’abril de 1678 se celebra a Mallorca es final de sa guerra. Degut a s’especial protagonisme mallorquí sa seva finalització ès celebrada an es regne illenc amb tots ets honors. Encara que sa pau se certifica a Nimega el 1679, Mallorca segueix en estat de defensa. Entre ets anys 1678 i 1682 ses companyies d’infanteria “dels dos-cents” i es cavalls forçats i voluntaris de s’exèrcit mallorquí han de vetlar en diverses ocasions naus franceses que s’atraquen a sa costa illenca. Després d’una tercer guerra en que Mallorca envia tropes en es continent, arriba es quart conflicte contra França l’any 1690. En aquesta ocasió el Lloctinent Baltasar Pardo a més de prohibir es comerç amb França promou ses accions mallorquines a la Mediterrània en forma de més llicències de cors donades a patrons d’embarcacions contra es francesos. A més a més, Mallorca se prepara per sa defensa des regne després de rebre ses notícies des bombardeigs francesos de Barcelona i Alacant. Durant aquests anys hi ha juntes de guerra i revistes de gent d’armes, i numeroses alarmes cada pic que se divisa un buc enemic, a més de ses lleves realitzades pel Lloctinent Castellví per lluitar en es continent. Sa pau arriba finalment el 1697 a Ryswick. Aquests continuats conflictes, que mostren s’afabliment de sa Monarquia d’Espanya dets Àustries, no són més que s’acte previ de sa Guerra de Successió Espanyola, a partir de s’ascensió an es tron espanyol d’en Felip d’Anjou l’any 1701.

SES SECULARS PATRIA I NACIO MALLORQUINES

Sa primera referència a sa pàtria mallorquina la trobam poc després de sa conquista cristinana d’en Jaume I, concretament, l’any 1232, quan es cavaller portuguès Pedro Gonsalviz afirma que arriba a Mallorca “ad defendendum Maioricarum patriam et salvandum ubique omnia jura nostra”. Posteriorment, a sa recopilació de 1339 de tots es privilegis i franqueses concedits pels Reis Mallorca i d’Aragó se reconeix explícitament s’existència d’una pàtria mallorquina: “per dominos cousules et juratos civitatis et totius patriae Majorice.” En aquesta època encara igualam pàtria amb territori, ès prest per parlar de pàtria com un fet social i natural arrelat en es si de sa societat mallorquina. Durant s’Edat Mitja es mallorquins arribaran a configurar-se com un conjunt humà amb un sentiment de diferenciació respecte dets altres, que habita un territori delimitat, se caracterisa per una xarxa institucional que manté units es components subjectiu —es sentiment de ser mallorquins— i objectiu —Mallorca—. Devora pàtria hi trobam es terme complementari de nació, i que fa referència an ets originaris d’un lloc determinat o també a sa procedència d’origen des seus ascendents. Així tenim nació espanyola, mallorquina, aragonesa, catalana, genovesa...

Durant s’Edat Mitja comença a arrelar entres es mallorquins s’intenció de voler viure, sentir, i pensar de sa manera que desitgen, i que culmina durant s’Edat Moderna. Aquest dret a sentir i viure com a mallorquins se va construint damunt una vivència comuna dins un territori limitat per s’insularitat, nodrit i organisat per ses institucions i ordenaments amb que han dotat es monarques illencs es Regne, representat pes Jurats i pes Consell. S’important fet objectiu que ès es territori roman per damunt d’un estadi inferior on hi figuren sa diversitat multiètnica cristiana, sarraïna i jueva.  S’idea de mallorquinitat, de pàtria mallorquina, pren força després de s’annexió a Aragó (1343) i de sa mort d’en Jaume III a Llucmajor (1349). A partir d’aquest moment Mallorca pateix una constant presió d’incorporació a Catalunya. Sa personalitat des regne ès atacada i qüestionada p’en Pere d’Aragó amb so Privilegi de Sant Feliu de Guíxols (1365). Però sa caparrudesa, es desig i sa voluntat des mallorquins de romandre en es si de sa Corona Aragonesa com un ens independet i diferenciat de Catalunya arriba a conseguir es reconeixement reial dia 17 de juny de 1439, quan a petició des jurats mallorquins, el Rei Alfons el Magnànim mitjançant es Privilegi de Gaeta confirma ses franqueses mallorquines i a la vegada afirma que Mallorca no ès una prolongació de Catalunya, ni està sotmesa a ses lleis catalanes: “lo present Regne de Mallorques sia apartat hauent ses franqueses especials e en res del món sia sotmés al Principat de Catalunya“

Durant es regnat d’en Ferran el Catòlic, concretament a ses negociacions del 1488 respecte de sa reforma econòmica que necessiten ses finances illenques, tenim sa primera menció a sa nació mallorquina. Es notari Pere Litrà se queixa de s’apassionament de certs Jurats de sa nació mallorquina a l’hora de mostrar sa seva oposició: “No cregau nació al mon sia tant notada d’esser apassionada com mallorquins, que ja som en assó, que per honesta demanda que fassan, tots los ohints stan ab recel passions”. I vuit anys abans, el 1480, tenim una  nova referència a sa pàtria mallorquina. Es Jurats des Regne reclamen davant el Rei Ferran es seu recolzament per sa promoció de sa docència lul·liana a Mallorca, posant com a exemple es mateix Llull: “fill e natural d’aquest regne de Mallorques, compatriota nostre (...) lo art e sciencia de Mestre Ramon es millor cosa e condecent se liga assi, en aquesta patria sua que en altres parts del mon.”

Però novament durant s’Edat Moderna, amb so Regne de Mallorca formant ja part de sa Monarquia d’Espanya, s’ambaixador mallorquí Joan Crespí ha de tornar a recordar an es catalans que es mallorquins no són catalans. D’aquesta manera sa realitat mallorquina, ja sigui en es si de sa Corona d’Aragó o sa Corona d’Espanya, la torna expressar el 1517 en Joan Crespí a sa Cort Reial de Gant: “los conquistadors del Regne som stats nosaltres mateixos qui romanguerem en aquell”. Amb aquestes paraules en Crespí s’oblida de s’origen català i occità de sa majoria des nous pobladors cristians, deixant ben clar que es qui habiten sa pàtria mallorquina són mallorquins.

Durant s’Edat Moderna, època que se caracterisa pes procés castellanisador de sa Casa d’Àustria se documenta per primer pic es terme pàtria espanyola de sa mà de s’humanista valencià Lluís Vives, quan l’any 1535 l’empra per xerrar a l’Emperador Carles des seu fill el Príncep Felip: “al formar vuestro ánimo para las buenas costumbre, mereceré bien de España, que es mi patria”. Aquesta denominació va més enllà des concepte geogràfic, abraçant es component subjectiu diferenciador que emana des qui se senten com una comunitat distinta d’altres, i que s’iguala a nació espanyola, en es sentit d’una mateixa procedència. Una de ses primeres mencions que trobam a sa nació espanyola ès cent any abans en es Concili de Constança de 1414 on ses nationes cristianes italica, germanica, gallicana, anglicana i hispanica sa reuneixen per acabar amb so Cisma d’Occident. Una nova referència la trobam el 1552 a s’entrada del príncep Felip a Anvers (1549) on entre ets arcs de ses diferents nacions hi ha es “triomphale de la nation espagnole”.

En es final des Regnat d’en Felip, el 1596, per precisar sa condició d’estranger a les Índies neix es concepte jurídic d’espanyol: “declaramos por extranjeros de los Reynos de las Indias y de sus costas, puertos e islas adjacentes, para no estar, ni residir en ellas, a los que no fueren naturales de estos nuestros Reynos de Castilla, León, Aragón, Valencia, Cataluña y Navarra, y las islas de Mallorca y Menorca, por ser de la Corona de Aragón”. Es fet que a sa declaració s’hi excloguin ets altres territoris europeus de sa Monarquia (Portugal, Italia, Paisos Baixos) i que se considerin com un tot es territoris aragonesos i castellans, se’l pot considerar es primer reconeixement jurídic d’espanyol.

Emperò maldament s’existència des concepte jurídic d’espanyol, es mallorquins segueixen considerant Mallorca sa seva pàtria. Ès s’humanista llucmajorer Miquel Tomàs de Taixequet qui fa referència a sa pàtria mallorquina per xerrar de ses llibertats que gaudeixen es mallorquins. L’any 1556 publica a Bolonya ses “Orationes duae civiles” on proclama sa llibertat com un valor bàsic de s’homo i des països. I per fer-ho recorda ses vivències de sa seva pàtria: “He nascut lliure i en una pàtria libèrrima”. Durant es procés castellanisador des Comte-Duc d’Olivares hi continuam trobant mencions a sa nació mallorquina. Amb s’objectiu de recordar i ressaltar ses gestes des compatriotes mallorquins es Jurats encarreguen l’any 1593 an en Joan Binimelis sa primera “Història del regne de Mallorca”. Aquesta necessitat de realçar sa realitat mallorquina se troba present a tota s’obra: “entre altres obligacions que tenim los hòmens, una y no de las menors, ès la que tenim a nostra pàtria”. Es cronistes posteriors segueixen en sa mateixa línia d’en Binimelis.

Així ho fa el 1633 en Dameto, qui manté una realitat mallorquina diferenciada en es si de sa Monarquia d’Espanya afirmant que “aunque estas islas estén sujetas a la Corona real de España (...) con todo esto no dejan de tener una sombra y representación de república libre, por los muchos y extraordinarios privilegios y franquezas”. Novament aquesta diferenciació mallorquina en es si de Monarquia d’Espanya surt a la llum amb sa denominació de nació mallorquina. L’any 1652 en Vicenç Mut publica sa seva Història de Mallorca amb s’objectiu de que es mallorquins tenguin “la memoria de los ejemplos que les han dexado sus Padres, y para tan gloriosa Nacion ha importado saberlos, porque saben imitarlos”. Posteriorment trobam altres relats i cròniques de s’història mallorquina, com ès sa “Relación verdadera de lo que han obrado las tres Esquadras de navios de guerra del Reino de Mallorca” de l’any 1659 on se narren ses gestes de s’esquadra mallorquina “que declaradamente favorece los designios desta nacion Mallorquina”.

A partir des segles XVIII, ses reformes econòmiques, fiscals i socials impulsades pels reis borbons Felip V i Ferran VI ses institucions mallorquines inicien sa seva integració a sa xarxa institucional castellana que va configurant una nova Espanya uniformisada i centralisada. A aquest procés uniformisador se li afegeix sa memòria colectiva mallorquina d’aquelles empreses exteriors religioses i bèl·liques en que es mallorquins han participat amb els reis de la Casa d’Àustria i també amb sos monarques borbons.

Però no ès fins es regnant d’en Carles III que apareixen es primers documents on s’afirma que es mallorquins se consideren part de sa nació espanyola. Es primer ès es Manifest de l’any 1773 que es xuetes mallorquins envien an el Rei reclamant es dret a ser tractats com a la resta de mallorquins. En ell exigeixen aquest dret ja que són “españoles de nación y católicos de profesión por la Divina Misericordia”. Un altre escrit que trobam ès sa carta del 1779 des Secretari d’Estat d’en Carles III, es Comte de Floridablanca, on inclou es mallorquins a una pàtria comuna, s’espanyola. Es Ministre se dirigeix an ets armadors mallorquins Cortès i Fortesa amb motiu de sa seva contribució corsària an es servici de sa Corona “para perseguir a los enemigos de su patria”. De totes maneres ses mencions a sa nació mallorquina continuen. L’any 1755 s’il·lustrat mallorquí Bonaventura Serra a sa seva obra “Glorias de Mallorca” versiona s’obra d’en Benito Feijoó “Glorias de España” referida a sa cultura espanyola. Per tractar diversos aspectes de sa cultura mallorquina, fa menció altre pic de sa secular nació mallorquina.

Durant sa Guerra d’Independència (1808 – 1814) Mallorca se converteix en un refugi pes compatriotes espanyols, en una presó de soldats francesos, i en un territori espanyol que aporta efectius pets exèrcits que lluiten a sa Península. Sa guerra contra en Napoleó fa que Mallorca hagi de fer front a contínues contribucions per satisfer ses necessitats de sa guerra. A sa queixa aixecada l’any 1811 pes Síndic Forà Antoni Pons contra una nova talla a sa Part Forana se xerra altre pic de Mallorca com a part integrant de sa nació espanyola: “Mallorca, hablemos con ingenuidad, no puede sobrellevar un peso que seria insorportable aun para la Nación entera en el estado de languidez y abatimiento en que se halla”. En plena Guerra d’Independència contra es francesos, es diputats espanyols, on s’hi compten es cinc representants baleàrics, atorguen l’any 1812 a ses Corts de Cadis sa “Constitución Política de la Monarquía española”. En es seus articles se troben mencions explícites a sa nació espanyola —“1. La nación española es la reunión de los españoles de ambos hemisferios”— on, naturalment, sa nació mallorquina hi forma part indiscutible i inseparable.